Zoila, la primera nina xinesa de Porreres

"La gent, amb l'expressió, ens agraïa que haguéssim adoptat una nina perquè li donàssim una vida millor"

L'altre dia vaig entrevistar els meus oncles Cati Gómez Sureda i Joan Enamorado Casquero perquè hem contassin la seva experiència sobre l'adopció d'una nina xinesa que és molt simpàtica, que ara és la meva cosina i ens duim molt bé.

- Què us va impulsar a prendre la decisió d'adoptar una nina i per què d'aquest país?

- Perquè no podíem tenir descendència, perquè creiem que les nines de Xina necessitaven una ajuda, ja que vam veure un documental per la televisió sobre les nines de Xina i ens va cridar molt l'atenció i, també, perquè teníem demanat l'adopció d'un nin nacional des de feia dos anys i ens feien esperar molt.

- Quan temps vàreu haver d'esperar perquè us enviassin la fotografia de la vostra filla, com vàreu viure l'espera?

- Vàrem esperar tretze mesos, vàrem telefonar molt. Ens pensàvem que no rebríem la fotografia mai i fins que no la vàrem tenir no ho vàrem creure. La vàrem rebre amb molta il·lusió i ganes d'anar-nos per veure-la en persona. I, un mes després, vàrem partir a Xina.

- Suposant que amb vosaltres hi havia altres parelles per adoptar nines, com us dúieu?

- Quasi, quasi com una família. Ens ajudàvem uns els altres. En total érem set parelles. N'hi havia que duien els seus propis fills.

- Quan us van donar la vostra filla, què vàreu sentir?

- Tenir-la pareixia una cosa impossible ja que havíem esperat tant de temps! En aquell moment vàrem sentir una emoció indescriptible i no et creus que és la teva fins que la tens en braços. També vàrem sentir molts nervis perquè, abans de tenir-la, havíem d'anar a deixar les maletes i sentíem les nines plorar. Ens van donar una til·la pels nervis. Quan la vàrem tenir, just volia anar amb En Joan i no amb mi, fins que li vaig donar el biberó.

- Ens podeu descriure un poc la Xina, costums, menjars...?

- El menjar és molt picant i nosaltres no hi estam acostumats. La cultura és molt diferent. Quan ja teníem la nina, la gent amb l'expressió ens agraïa que haguéssim adoptat una nina perquè li donàssim una vida millor. Per allà no vàrem gaudir dels monuments. Són molt bonics, però nosaltres estàvem pendents de la nina.

- Pensau que la vostra filla s'ha integrada bé amb vosaltres i en la societat?

- Sí, ens fa moltes besades. També la família l'ha acollida bastant bé. És la primera nina xinesa que hi ha a Porreres. La gent ens aturava per veure-la i ens feien molt de cas. Tots la coneixen.

- Creis que viuen bé les nines que esperen ser adoptades?

- Les nines que viuen en una casa d'acollida viuen sense estimació com és el cas de la nostra. Creim que el que l'alimentava era el pare d'acollida; però el que sí sabem es que li agradava molt jugar amb la seva germana de deu anys.

- Repetiríeu l'experiència?

- Sí, ja ens hem informat de com fer-ho, ara tarden vint mesos. Ara bé, per qüestió econòmica, de moment, no podem. Però, per altra part, et volem dir que d'aquí a uns quants dies ens reunirem a València amb les altres parelles per contar-nos el que hem fet durant aquest any i perquè les nines es vegin.

- Recomanaríeu aquesta experiència a les persones que per algun motiu no poden tenir fills?

- Sí. Per cert, ens han telefonat unes quantes parelles per saber com ho han de fer per adoptar una nina.

- Diríeu alguna cosa a aquestes parelles?

- Que l'únic que no ens va agradar va ser combinar el programa d'adopció amb el d'excursió. Vàrem veure coses molt boniques, però ja teníem ganes de tornar.