LLAVORS DE PAU A TRAVÉS DE LA
GESTIÓ MEDIOAMBIENTAL

WANGARI MAATHAI, Premi Nobel de la Pau 2004

Arran de la jornada mundial de la Pau que s’ha celebrat el 30 de gener, m’agradaria recordar la biòloga kenyata Wangari Maathai, que juntament amb la birmana Aung San Suu Kyi, va rebre el Premi Nobel de la Pau 2004, per la seva tasca en la defensa medioambiental, la lluita per un desenvolupament sostenible i la seva relació amb la democràcia i la pau; ha estat la primera dona africana en rebre un Premi Nobel de la Pau.

La seva lluita ve de lluny, de la dècada dels 70, quan va crear el Green Belt Movement (Moviment del Cinturó Verd) que d’antuvi volia aturar la desforestació de tota una regió mitjançant la seva reforestació. Una amenaça que malauradament no minva. Precisament en el discurs d’acceptació del Premi Nobel de la Pau, Wangari esmenta: « Mentre anava creixent, presenciava com els boscos eren arrasats i reemplaçats per plantacions comercials que destruïen la biodiversitat local i la capacitat dels boscos per conservar l’aigua [...] Vaig començar a entendre que quan el medi ambient és destruït, saquejat o mal gestionat, minem la nostra qualitat de vida i de les futures generacions ». Aleshores plantar arbres –diu- esdevingué una opció natural per resoldre algunes de les primeres necessitats bàsiques. La tasca, sens dubte, no fou senzilla, puix que va haver de patir la persecució del dictador Daniel Torotich i no li van estalviar greus enfrontaments amb els especuladors immobiliaris lligats al govern, però mercès als seus esforços i seguidors varen poder preservar com un dels seus grans èxits el parc d’Uhuru, considerat un veritable pulmó de la gigantesca Nairobi.

Ara bé, amb el temps el Green Belt Movement va arribar a una conclusió important: que la gestió del medi ambient era impossible sense un espai democràtic i de pau. Per això, ella i els seus seguidors, es van mobilitzar utilitzant els arbres com a símbols de pau i reconciliació d’acord amb una estesa tradició africana. Arreu de Kenya varen ser plantats arbres de pau i així promoure una cultura de la pau, atès que som nosaltres els que hem de guarir les ferides de la terra, la qual cosa també ajudarà a guarir les nostres pròpies: « No hi pot haver pau sense un desenvolupament equitatiu ; i no hi pot haver desenvolupament sense una gestió sostenible del medi ambient en un espai democràtic i pacífic. No cometem l’error de convertir la nostra oikumene en un hivernacle econòmic.

Ahimsa

Amb l’esperit de la jornada mundial de la Pau, vull rememorar la paraula « ahimsa » que dins l’Índia té una llarga tradició religiosa que es remunta a l’època de les ensenyances upanishads, la tradició jainista i budista. Significa: « No violència, no ferir, ni de paraula, obra o pensament ». Amb el temps la paraula ha esdevingut, més enllà de les tradicions religioses índies, patrimoni de la humanitat. Però, dissortadament, davant un món curull de violència, el concepte sovint ha quedat en paper mullat a causa de la « incapacitat » humana per crear un espai que malda per assolir el benestar de tots plegats.

En aquest sentit, la figura de Mohandas Karamchand Gandhi (1869-1948) ens surt a l’encontre i pot esdevenir un bon mestre a l’hora de parlar del tema, ja que va ser un dels primers a aplicar el mètode de la no-violència lligant la inspiració religiosa amb la lluita política influenciada per la tradició civil d’Occident. I va començar a posar-la en pràctica molt aviat, en el seu sojorn a Sudàfrica, entre els anys 1893-1914, ja que com advocat va defensar la minoria índia en una campanya definida amb el neologisme « satyagraba » (la força de la veritat). De retorn a l’Índia va fer servir el mateix mètode per pressionar els britànics a deixar el país. A les acaballes de la segona guerra mundial, participà en el debat sobre la divisió de l’Índia que ell no volia; en canvi, va ser sostinguda per la Lliga Musulmana. A conseqüència d’això va sorgir la independència de l’Índia amb Pakistan.

Gandhi és considerat l’apòstol de l’ « ahimsa » perquè creia que tots els conflictes podien ser solucionats mitjançant estratègies que no inclouen l’aniquilació de l’adversari. L’únic camí que coneix per arribar a la veritat, a l’alliberament, és la pràctica de la no-violència. Ara bé, aquest concepte va molt més enllà de la no-violència, vers l’amor i la bona voluntat. Tots i cadascun dels mals pensaments (la mentida, l’odi, l’agressivitat, la manca de respecte...) violen el principi d’ « ahimsa ». Les exigències de la no-violència suposen, per tant, l’eradicació de qualsevol forma d’explotació. I una de les més terribles és aprofitar-se de l’altre i reduir-lo a la pobresa. Per això, Gandhi demana, més encara, creu necessari, passar d’una societat violenta a una de no-violenta. I per assolir això apel·la a la responsabilitat personal, a l’autotransformació de cada individu. En el fons, apel·la a una ètica de solidaritat i de compassió responsable.

AMB MOTIU DEL QUART CENTENARI DEL QUIXOT

Vull transmetre unes paraules de Miguel de Unamuno respecte a la figura del Quixot expressades en la seva obra Del sentimiento trágico de la vida:

« Murió aquel Don Quijote y bajó a los infiernos, y entró en ellos lanza en ristre, y libertó a los condenados todos, como a los galeotes, y cerró sus puertas, y quitando de ellas el rótulo que allí viera Dante, puso uno que decía “¡viva la esperanza!”, y escoltado por los libertados, que de él se reían, se fue al cielo. Y Dios se rió paternalmente de él, y esta risa divina le llenó de felicidad eterna el alma ».