Ciència ficció

Revista

 • Portada
 • Actualitat científica
 • Història de la ciència
 • Ciència ficció
 • Experiments casolans
 • Saps la resposta?
 • Passatemps

Al cim d’una muntanya asiàtica, fa ara 10 anys, un investigador anglès, Tomy Freempty, observà la manca de vida, a partir d’una certa altura, 300 m concretament, present en aquell lloc i no a la resta de muntanyes veïnes. Li semblà una mica estrany el fet de que hi hagués terra i en canvi no pogués observar cap tipus de població d’éssers vius en un lloc concret, com eren aquells 200 o 300 metres que quedaven per arribar al cim. Degut a que era un gran interessat per la natura i els seus problemes decidí centrar-se amb aquell cim i estudiar-lo.

Per tal de dur a terme una explicació a aquest fenomen va anar realitzant una sèrie d’experiments
 

 Com que a la muntanya hi havia terra hi sembrà unes quantes colònies de briòfits (ja germinades prèviament per obtenir resultats més ràpidament) el creixement de les quals és possible en un medi muntanyós. En un principi havia d’anar seguint el seu creixement durant una setmana. Ell pujava al cim cada tarda a fer observacions i anotacions sobre possibles canvis, després baixava allà on tenia el campament a descansar i raonar sobre possibles problemes a tenir en compte. Però el quart dia després de la sembra les plantes havien desaparegut. El problema era que el dia anterior estaven totes vives. A partir d’aquí només pensà que algú els havia arrencades, però... per què? No aconseguí trobar resposta per tant repetí l’experiència diverses vegades seguia sense trobar cap tipus de semblança. Ni li coincidien els dies de les desaparicions, ni trobava res que el portés a trobar una solució immediata. En observar que amb aquells resultats l’únic que aconseguia era donar més misteri a l’assumpte intentà una altra experiència.
 

Aquesta vegada intentà fer una mena de tancat perquè els animals no es poguessin escapar. Una vegada instal·lat hi posà dintre diverses parelles d’animals que s’adapten a un medi de muntanya, als quals alimentava cada tarda. Tot semblava anar bé i els animals vivien, fins que el sisè dia van desaparèixer. Ho repetí també diverses vegades més però no aconseguí assolir una conclusió. Al cap de pocs dies tots desapareixien. L’investigador, va començar a preocupar-se bastant perquè era una situació molt estranya. Per tant, després d’aquestes proves sense èxit decidí anar a estudiar el tema amb calma. Va cercar informació de la flora i fauna típica en un ambient com el d’aquell cim i va concloure amb que tot coincidia amb el que ell havia experimentat i que teòricament les seves proves havien de donar lloc a un creixement correcte i sense problemes. A més després d’un estudi més seriós on relacionava els dies de tots els experiments realitzats, el dia en que començà l’experiència amb el dia que l’acabà en cada un dels seus experiments, va poder observar que la desaparició de la fauna i de la flora en els diferents casos coincidia en un dia concret de la setmana, exactament el dimarts, independentment del dia en que començà l’experiència.
 

A partir d’aquí ja trobà una coincidència per la qual investigar i alegrar-se, encara que de moment li resultés poc significativa i decidí idear una nova experiència. Aquest cop seria ell qui es presentaria les 24 hores del dimarts al cim de la muntanya. Preparà durant molt temps aquesta experiència, n’intentà trobar les possibilitats que tenia de sobreviure cercant els problemes que podien provocar la mort d’aquells éssers vius, però gairebé no aconseguí trobar-ne cap possible desenllaç. Així doncs, un dilluns a la tarda partí cap al cim. Una vegada allà, portà tot el que podia necessitar amb un dia, menjar, beure, els prismàtics, etc., les hores anaven passant fins que, damunt les tres de la matinada del dimarts, començà un vent molt fort acompanyat d’una gran lluminositat, Tomy sentia molta por interna. Ell tenia un sentiment inimaginable abans per qualsevol investigador davant una situació de risc. Era por i admiració a alguna cosa desconeguda. Era el seu experiment que no sabia si tan sols seria viu per explicar-lo. A poc a poc es va anar acostant, procedent del cel, un ésser inclassificable en els nostres esquemes d’éssers vius que tenim actualment, presentava característiques de molts d’ells.

Tenia una mena d’ales però internament constituïdes per un teixit ossi molt fort envoltat de teixit muscular estriat, amb capacitat de moure els ossos que formaven les ales; presentava forma de mamífer, ja que presentava quatre potes i una cefalització de les zones anteriors; en quant a la pell era típica de rèptil, amb escates epidèrmiques que eviten la dessecació i permeten la reptació. Respecte als aparells interns de l’individu eren molt semblants en quan a dimensió i funció als dels humans.

Respecte a la classificació d’ésser viu o no viu, Tomy va poder observar que realitzava únicament les funcions de relació i nutrició. Per això doncs va ser capaç d’ alimentar-se de les plantes i animals del cim però en veure a Tomy el seu sistema nerviós detectà un canvi quan aparegué un humà. Després d’un estudi l’investigador pogué deduir que Freempty, nom que li posà a l’ésser, tenia molt desenvolupat el sistema nerviós. Concretament tenia més desenvolupat l’hemisferi dret del telencèfal, encarregat de les emocions i l’art. Així doncs es pogué deduir que la comunicació li era bastant difícil i que per altra banda determinà ipso facto que quan s’acostà Tomy no li faria mal i que no era propi de la seva alimentació, per tant tenia un clar esquema d’emocions i diferenciava bé el que li podia pertànyer per aliment o per companyia.

Quan l’investigador el va veure ignorava quin tipus de comunicació podrien tenir. De seguida va pensar que se’l menjaria, com segurament havia fet amb els altres éssers, però fou tot el contrari. Aquell ésser demostrà a Tomy la seva part més amable. L’investigador no entenia en absolut la situació i anà estudiant aquest ésser durant anys, fins que avui, després de 10 anys d’estudi ha arribat a una conclusió, part de la qual hem explicat abans parlant del sistema nerviós.

Freempty era un ésser capaç de recórrer molt d’espai per fora de la biosfera, concretament una setmana seguia una òrbita sense tocar la Terra, després d’aquest temps havia de tornar a aquell cim a alimentar-se de qualsevol aliment que trobés, en ocasions havia de baixar més dels 300 m si l’aliment era escàs, per tant era totalment omnívor. Fins i tot en ocasions s’alimentava de terra. Anava concretament a aquella muntanya perquè era el lloc on s’havia format. Ell era un ésser que provenia d’infinites mutacions realitzades a partir d’una au, un tipus d’àguila, en un ambient molt poc poblat on no hi havia gens de competència que li ha permès una supervivència infinita. Amb això d’infinita, dir que Freempty és un ésser etern, la seva extinció és impossible però també ho és la seva reproducció. Per això no podem parlar d’ell com un ésser viu.
 

Tomy intentà de moltes formes provocar-li una descendència amb un avantpassat seu, però Freempty és un ésser exclusiu. Com hom sap es creu que mai més es trobarà un altre ésser etern. Creiem que era impossible i n’hem trobat un però és molt dubtós que es torni a repetir perquè la seva funció reproductiva presenta una atròfia que no es podrà rescatar mai.

Aquestes dades recollides per l’investigador anglès Tomy Freempty, el portaren a molt treball durant molts anys devora aquest ésser tan estrany. Amb ell, doncs ha aconseguit idear una comunicació pròpia basada en signes i sons que només coneixen ells dos i els permet anar donant forces a la seva relació. Avui Tomy va a visitar a Freempty cada mes aproximadament i li porta aliment ja que és l’únic lloc on es pot alimentar com ja s’ha mencionat. Tomy deixa això escrit perquè quan ell deixi el món els que venen alimentin i facin costat a Freempty.